Des del monestir

CAÇAR ELEFANTS

«Una vegada es reuniren els arbres per elegir-se un rei i consagrar-lo. I van dir a l’olivera: —Sigues tu la nostra reina! L’olivera els contestà: —Renunciaré al meu oli, que honora Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors els arbres van dir a la figuera: —Vine, sigues tu la nostra reina! La figuera els contestà: —Renunciaré a la meva dolçor i als meus fruits saborosos, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors els arbres van dir a la parra: —Vine, sigues tu la nostra reina! La parra els contestà: —Renunciaré al meu most, que alegra Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors tots els arbres plegats van dir a l’arç: —Vine, sigues tu el nostre rei! L’arç va contestar als arbres: —Si de bona fe voleu ungir-me rei vostre, veniu i aixoplugueu-vos a la meva ombra; però si no és de bona fe, sortirà un foc de l’arç que consumirà els cedres del Líban» (Jt 9,8-15).

La Bíblia, curiosament, o no tan curiosament, és un llibre antimonàrquic. Per molts motius. Potser no és prou coneguda encara la cèlebre paràbola del llibre dels Jutges —una petita obra mestra literària— que acabem de transcriure. El principi de la llibertat i de la responsabilitat humanes, que ja s’insinua en el diàleg inicial de l’home-dona amb el seu Creador (Gn 2-3), fa que sigui així, això és, que la Paraula de Déu continguda en la Bíblia inviti la humanitat a donar-se estructures de relació social i de govern basades en aquesta responsabilitat i llibertat. La Bíblia creu, per damunt de tot, en l’home i en la dona lliures i majors d’edat.

En aquest temps pasqual, l’església, en l’himne de les Laudes ferials, ens fa lloar Jesucrist que, per mitjà de la seva resurrecció, ha fet del cel i la terra «unam rem publicam», una república, una pàtria, una sola realitat, un únic poble arrelat en la felicitat i la benaurança, en la pau i en la llibertat plenes. En transcric l’estrofa sencera, de regust clàssic, romà, amb un llatí força entenedor: «Triumphat ille splendide et dignus amplitudine, soli polique patriam unam fecit rem publicam». Als cristians, doncs, se’ns urgeix, en la tasca política —en el sentit estricte de la paraula— que no podem eludir, a construir a la terra aquella realitat que creiem i esperem ja realitzada en el cel: «faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en cel» resem en el Parenostre. Perquè ni l’olivera pot renunciar al seu oli en bé de tots, ni la figuera al seu fruit saborós, en bé de tots, ni la parra al seu most dolcíssim, en bé de tots, ni l’home ni la dona a la seva llibertat i a la seva responsabilitat, en bé de tots i honor de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1703, 13 maig 2012

De cada dia

L’HOMILIA DEL DIVENDRES SANT, DEL BISBE REIG

He escoltat amb atenció aquesta famosa homilia, d’uns 20 minuts de durada, gràcies a un vídeo de youtube.

Ha començat fent un esment a l’església, entesa com a comunitat del Crist vivent: «l’església és Jesucrist vivint enmig nostre, esperança de la glòria» ha dit, afegint tot seguit: «el principal enemic de l’església és la ignorància». Afirmació que li ha donat peu per a desenvolupar el tema del discurs, estructurat en tres parts, que són les tres lliçons del Divendres Sant.

1. La malícia del pecat causa de la mort de Jesús en creu

2. La grandesa de l’amor, de la gràcia de Déu

3. El sentit del sofriment

En la primera lliçó comença citant o parafrasejant Isaïes (de la 1a lectura de la litúrgia del Divendres Sant): «Crist, el servent humil i sofrent ha carregat amb tots els nostres crims, no tenia aparença d’home, era com un anyell dut a l’escorxador» on el portàvem nosaltres: el pecat, el nostre pecat és la causa de la mort de Crist en creu i de la nostra destrucció com a homes. Ha posat exemples concrets de pecat: l’adulteri, l’avortament, l’abús dels empresaris en el sou dels treballadors, o l’abús dels treballadors envers els empresaris. La segona lliçó, que fa de contrast a la primera, parla de la misericòrdia, de la gràcia de Déu que preval per damunt del pecat que, aparentment, és qui venç en la mort de Jesús. Ací, però, ha tornat a centrar-se en el pecat, reprenent el tema de la 1a lliçó, i és on ha parlat dels homosexuals. Cal dir que n’ha parlat molt poc, de passada, com un exemple més del pecat que porta a l’autodestrucció. La tercera lliçó, després de les dues primeres de caràcter més teològic, ha situat el tema en el concret de les nostres vides: el sentit del sofriment per a cadascun de nosaltres a la llum del sofriment de Déu, del sofriment de Crist. Déu, en Crist, no ve a explicar el sofriment, sinó a sofrir amb nosaltres, donant així valor salvífic i sentit al sofriment.

Alguns comentaris:

Com a discurs, i tenint en compte que l’ha pronunciada sense papers, l’homilia està força ben construïda, malgrat que en la 2a lliçó hi ha hagut un retorn al tema de la 1a. I que, tot i afirmar, en la 2a lliçó, que la misericòrdia i la tendresa de Déu superen el pecat, ha continuat parlant i donant importància precisament al pecat, no a la misericòrdia.

Una afirmació sorprenent i curiosa que ha fet el bisbe: Jesús hauria mort perquè puguem, entre altres coses, tirar endavant el projecte que anomenem Espanya (!?).

Una frase positiva, que cal valorar: «Déu t’estima per allò que ets, no perquè siguis bo».

El que ha dit sobre els homosexuals, que personalment no comparteixo, al meu entendre no ha tingut tanta rellevància en l’homilia. Ha parlat fins i tot més de l’adulteri i de l’avortament. Caldria distingir entre orientació sexual i l’ús que es fa de la sexualitat. Independentment del fet de ser homosexual o heterosexual es pot fer un ús de la sexualitat contrari al projecte amorós de Déu que vol els homes lliures i responsables. Ací és on acostuma a fallar la predicació de l’església, i també la del bisbe Reig, sobre aquest punt.

Però el que em sembla més greu de l’homilia del bisbe Reig és que no és una homilia. M’explico: a banda de la cita inicial d’Isaïes, no hi ha hagut cap més esment a l’Escriptura, no ha comentat l’Escriptura, ni tan sols els ritus tan rics del Divendres Sant. No ha comentat l’Escriptura, que és el que ha de fer una homilia: com interpretem la mort de Crist a la llum dels textos bíblics i de la litúrgia del Divendres Sant. Es tracta doncs d'un discurs, no d'una homilia, que parteix de les pròpies idees, o de les idees de l’església, i les desenvolupa. En realitat la cita inicial d’Isaïes era només l’excusa per a desenvolupar aquestes idees. I l’Escriptura no pot servir mai de fonament a cap ideologia.

Sant Isidor de Sevilla deia que la tasca principal del bisbe és l’estudi de la Sagrada Escriptura i que en la seva vida concreta, el bisbe ha de ser un home acollidor i obert a tothom. A la llum d’aquest gran doctor de l’església, diria doncs que l’homilia del bisbe Reig palesa un gran desconeixement de la Sagrada Escriptura i un to poc obert i acollidor.

Des del monestir

MIRALL TRENCAT

Fa uns dies vaig retrobar una vella lectura dels meus temps d'estudiant de BUP i COU: «Mirall trencat» de Mercè Rodoreda (1908-1983), publicada l'any 1974. Diria que es tracta d'una de les grans novel·les de la nostra literatura, si més no és una gran novel·la. Parla d'un món tancat en ell mateix, un món meravellós, descrit amb detalls minuciosos i esplèndids, però un món tancat en ell mateix, del qual els personatges no poden escapar. Aquest món està magistralment simbolitzat per la magnífica casa, una torre de Sant Gervasi. Fins i tot el jardí, que podria ser un símbol de vida i d'obertura, esdevé el lloc de l'enyorament i de la mort, i l'arbre immortal, el llorer, és, a la novel·la, un arbre de mort, un espòs de sang. El relat ofereix una visió pessimista de l'itinerari humà dels seus personatges, condicionats sempre pel passat, esclaus d'un temps que els encadena i se'ls esmuny de les mans. El que més m'ha impressionat, però, és com l'autora, al final, destrueix ella mateixa l'univers literari de ficció que havia creat per als seus personatges: una rata fastigosa i repugnant posa punt i final a la novel·la, morint ella mateixa enmig dels espolis de la torre de Sant Gervasi.

Es tracta d'un món tancat, un món de ficció, amb unes lleis que funcionen a l'interior d'aquest univers literari, i que no podem aplicar a l'exterior, fora d'aquest món. Per això no se'n poden treure tampoc massa conclusions sobre el pessimisme de l'autora, o de la seva visió tràgica del món, de la vida, de l'ésser humà... perquè el món de la ficció literària és creat i destruït dins el clos de la novel·la.

Però sí que en trec una aplicació important, que a mi em sembla fonamental, per a la lectura de la Bíblia. Per què ens costa tant de llegir la Bíblia com un esdeveniment literari? De posar-nos dins d'aquest món, d'aquest univers narratiu, i mirar de comprendre'n les lleis, i gaudir amb la seva lectura? Sovint, massa sovint, utilitzem la Bíblia com allò que no és, com un llibre piadós d'història i de moral.

Podrem descobrir el rostre de Déu que ens mira des del mirall de la Sagrada Escriptura, i en aquest rostre, la nostra pròpia imatge i semblança, solament si sabem afrontar-la i gaudir-ne com una experiència literària meravellosa.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1678, 2o novembre 2011